TERÀPIA DE LA SON 

Miro el telèfon mòbil. El torno a mirar, com si esperés una resposta que no arriba.
Qui m’escriuria, a aquesta hora?
Les agulles marquen dos quarts i cinc de tres: una hora que sembla no existir.
El rellotge batega lent, com un cor cansat.

A fora, el fanal continua encès, com un pensament que no s’apaga.
La seva llum s’estén per les parets, suau, vigilant.
A vegades penso que és ell qui m’observa, però potser sóc jo mateix, des d’un racó oblidat de la memòria, comprovant si encara hi sóc.

Encenc el llum. La finestra, mig oberta, es clava en la nit com una fletxa de llum.
Allà fora hi ha la meva ombra: la part que em jutja i m’observa des de lluny.
Potser es pregunta què fa aquest desconegut, resistint la foscor.

No dormo des que vaig fer miques la família. La culpa no em deixa reposar. El passat sura en la foscor. Durant la nit, els pensaments ens despullen.
Jo no puc dormir. D’altres dormen, atrapats entre somnis trencats.
Als altres pisos, els veïns respiren amb la calma dels qui ignoren el món.
Engego una sèrie qualsevol, deixant que les imatges s’escolin com somnífers.
Unes hores prestades abans que em desperti el fanal.
El fanal i jo compartim el silenci: ell immòbil, jo despert.
Potser ja no sé qui observa qui.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 7 d’octubre de 2025