El pou 

L’inspector Marià Canet examina les gerres d’una caseta d’eines. S’agenolla, treu vi i el tasta. Es fixa en les empremtes de davant del pou. Agafa la corda. Deixa caure la galleda. Massa pes per a un sol home.

—Quan el tastador declara que el vostre vi no és gaire bo, deixeu de guanyar diners. Qui creus que el va matar?

—No ho sé —contesta en Jaume Ferrero—. La culpa la té el tastador del meu poble que em va dir que el vi sí que era bo. Havíem de compartir els guanys a mitges. Però no el vam matar. Eixe tastador i la víctima eren amics. Només que la víctima li llevava feina. No crec que l’hagi matat, però no se sap.

—Ho sabrem.

L’inspector es fixa a les empremtes, algunes de les quals corresponen a un peu dret i tenen una forma estranya, molt diferent del peu esquerre. Davant del pou n’hi havia moltes. Les del peu dret li recorden la forma de la sabata del cunyat de la víctima.

—Em pensava que éreu molt amics.

—És clar que ho érem.

—Si és clar. Vostè l’enveja perquè, entre les collites dels camps més el que guanyava tastant vins, guanyava més diners que vostè.

—Guanyava més, però això no vol dir res.

—Què té al peu dret que se li ha trencat la sabata?

—Això és un galindó al peu dret i de la pressió del peu es trenquen les sabates.

—No el vau poder tirar al pou. Les empremtes ho diuen. El vau arrossegar. I el vau amagar a la gerra.

—Què s’inventa. Segur que ha vist altres casos i es confon.

—Expliqueu-ho al jutge.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 31 de març de 2026