El pes del no-res 

Em tremola la mà mentre pago pa, ous i oli de gira-sol. Res més.
—Quina obsessió —diu la Clara.
—Perdré la feina. I el pare, la pensió.
—No siguis beneit. T’han acovardit els xantatges.

La placeta de la casa Masferrer i la de Jaume Balmes. Bevem cervesa. Ens petonegem. Uns músics toquen jazz. Tanco els ulls. Es repenja sobre mi. M’alleugera les cabòries.
Obro els ulls: el vent fa voleiar les estelades als pals. Marxem per carrerons, del pont Romà a la plaça Major.

—Ja ho tinc decidit.
No dic res.

El sol ponent li brilla als ulls. I a les estelades. Els crits i els cops de les sabates trepiden contra l’asfalt.
Un calfred em recorre tirant el vot a l’urna.

Guanya la República. Recordo el pes del seu cos quan tancava els ulls.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 14 de gener de 2026