—Els esbarzers tenim ànima i arma, com armadura —diu l’esbarzer del marge.
—Jo soc més fi. Soc el brot tendre d’una esparreguera —diu l’espàrrec.
—Doncs, no ets dels meus, dels que punxem i esgarrapem si algú es fica amb nosaltres.
—Soc com soc, i no com tu voldries que fos.
—Ja t’espavilaràs, nano. Guaita, els espàrrecs que creixen enmig de nosaltres tenen la vida assegurada.
L’espàrrec creix al solet del migdia. Un gat coix s’estira a prop i l’acompanya.
—És clar —diu el gat—. Cadascú és com és. Jo tinc una vida miserable i coixa, tu tens l’amenaça que t’arranquen.
L’espàrrec s’espiga. Ja esdevé esparreguera.
El braç de la desbrossadora s’allarga pel marge, retallant els esbarzers punxeguts i l’esparreguera.
El gat coix vessa una llàgrima per la companya.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 6 d’abril de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 1378
Visites que ha rebut aquest lloc : 3859