Aprofito oportunitats de negocis, tot i que amb recel. Fa deu dies que sóc en una comuna del nord del país, a la vora del desert, amb mines de coure, argent i or per tot arreu. Diners, delinqüència, droga i gossos que sovint gemeguen. No paren les sirenes de bombers, ambulàncies i carrabiners.
Vaig arribar a la recerca de feina i de pau. No sé com en puc trobar enmig del descontrol. Al meu aire i sense mirar enrere he anat voltant fins allà on m’ha dut el vent. Increïble que m’hagi aturat en una comuna que fa feredat per la pols, sense ni campanes, però amb possibilitat de guanyar diners, o no.
Potser que em cansi, no és ni de bon tros un indret per quedar-s’hi per sempre. Poca privacitat i una llibertat perillosa. Per gaudir-ne, així com per comprar roba o anar al cinema, has de travessar unes llomes i baixar cap al mar fins a arribar a una ciutat. Per ara no tinc auto i depenc d’altres.
Viure del i pel negoci no m’atreu, però si me’n vaig, no hi queden més províncies, almenys al nord. Travessar la frontera em porta a un altre país amb molta droga. Total, si vaig perdre el contacte amb exparelles, i de fills no sé quants en tinc, tant li fa on em quedi. Tant vagar cansa.
Sexe, alcohol i tenir un bon auto, això segur que no em faltarà. Fins a l’últim treballador en té un o dos. Em demano si aguantaré en un món tan brut o tindré èxit i un bon cop de sort em permetrà marxar. El meu somni, tornar a veure els fills. No sé on viuran ni si em voldran veure. Com que això fa mal, abans d’ensorrar-se, millor oblidar-ho i viure.
Girona Dissabte, 31/1/2015. 15.08 h
© del conte: Joan Guerola, 2015
