Retrets sense deixar-se res

Part I

Ni cuinar el sopar ni menjar-se’l tenen memòria. Quan el preparem, la vida és la de sempre. Un cop hem sopat, la vida pot ser diferent, fins i tot per una discussió. Recordem el que hem viscut. Els àpats, en canvi, els oblidem de seguida.—Tardes molt. Sola ja el tindria fet—diu la dona que apareix de sobte.

M’abraça pel darrere i m’estreny amb un braç. Em fica l’altra mà per sota del davantal. Em descorda la cremallera dels pantalons. Me la posa dins dels calçotets i m’agafa el penis.

—Hòstia, deixa’m que em caurà el que estic cuinant. Fins ara passaves de tot. Com si no tinguessis gens de gana.

—Tu m’ho fas sovint mentre miro la pel·lícula o el mòbil. I el que tinc a la mà li agrada molt jugar, oi? Ah, és clar, l’amo té fam i vol sopar.

—Deixa’m que em caurà el menjar. Veus, ja ho has aconseguit, idiota. T’hauria de fotre una hòstia.

—Tu, toca’m, si tens collons. Oh, la mare que… Apa, mira quin desastre de vitroceràmica has fet.

—I encara serà culpa meva! Em prens per una paperina?

—Els homes sou inútils.

—Que tu els coneixes tots per poder jutjar-los? Déu n’hi do quina faenada!

—Tu què creus?

—Dona, en tu tot és possible.

—Això t’agradaria, per riure-te’n. Ai, calla. A tothora dius ximpleries. Tampoc em cal conèixer-los per a jutjar-los.

En silenci queda el menjar vessat per damunt la vitroceràmica, sense la més petita memòria. Prou retrets…

Els àpats no tenen memòria. La meva dona, sí. M’estimo més no sentir els seus avisos. Sempre em retreu alguna cosa: que si el sopar, que si embruto massa, que si no netejo prou. Fins i tot m’amenaça de deixar-me. Segons ella, tindré un dit de brutícia per tota la casa. 

—Ximpleries.  

—No te la podràs acabar. Te l’hauràs de menjar tot sol. 

—Tornem-hi. I per què me l’he de menjar sol? En tot cas ens la menjarem entre tots dos. Au, vinga, t’obro una cervesa.

—D’acord. Però recorda-te’n: la porqueria creix sense parar en una casa si no hi ha neteja. Sobretot, neteja a fons i no només per sobre.

—Si visc sol, ja te n’enviaré en un paquet, com si fóra un pollastre rostit.

—No m’enxamparàs amb eixos ardits. Te l’has feta tu, te l’empasses sol. A més, no em canviïs de tema. T’aviso. Si et deixo, farà fàstic viure i menjar en un lloc tan brut. Veig taula per desparar, tot de pells de patates i fulles de carxofes en el taulell de la cuina, plats apilonats sense escurar, ai Déu meu!

Encén un cigarret, fa unes pipades i el deixa al cendrer de vidre. Treu el fum, seu en un tamboret recolzant els peus sobre l’estrep i mira cap a terra.

—Em sabria greu que te n’anessis. Sí, em sabria greu. O no. Suposo que, si te’n vas, serà per la porqueria i perquè no m’estimes. Ah, també em sabrà greu pels altres que t’hagin d’aguantar —li dic amb una mà recolzada a la galta i el got de cervesa a l’altra.

Ella s’alça, deixa el seu got de cervesa a un costat, s’arromanga i diu:

—Aparta’t, jo acabaré de fer el sopar. Vinga, som-hi: para taula, coi! I no estiguis dret com un estaquirot al mig. En acabar de sopar, neteges la vitro i endreces la cuina.

—Si ja està parada! Però, si vols, la mato de seguida amb estovalles, tovallons, forquilles…

—I li poses anestèsia, d’acord? La veritat, tantes bestieses, t’agraden, eh?

Arronso els muscles. Em balla el cap.

—Són futileses, comprens? —dic amb una rialleta mig apagada.

—Prou bé que sé que ets un enze que no para d’incitar a la baralla. Vinga, prou bestieses!

Si no té aigua al got, ella s’emprenya com una vella prenyada.

—Què, guardes l’aigua per a les granotes? La taula se serveix per a tots dos, no per tu només. Tu ja estàs servit. Et penses que no hi ha ningú més?

No me’n passa per alt ni una. Em fot. Faig com si no la sentís. Però la memòria té més mala llet que ella. 

—Ha estat un oblit, sense voler, perdona —li dic i li somric amb naturalitat, tot i que no les tinc totes de convèncer-la—. No hi ha cap motiu per posar-se així. A més a més, estaves bevent cervesa.

—Està bé, d’acord… Trobo que és bo el sopar.

—Millor que si cuino jo, encara que hui només has escalfat menjar precuinat, que no té gust de res.

—No sigues estricte, nen. Si en vols de més gustós, mires els programes de cuina de la tele —em diu, alça els muscles i es posa a riure.

—Va, no t’emprenyis. Potser ho faré.

conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 22 d’octubre de 2026