Pròleg El Gat
Per a Joan Guerola, escriure és una necessitat. El conec i aprecio des de fa molts anys. Sempre ha demostrat amb la seva producció abundant de relats breus, les constants reflexions sobre com extreure el millor de si, o la seva bona disposició a reescriure, i ja sabem que l’escriptor es fa reescrivint. Ja ho va dir Faulkner, un dels seus escriptors preferits: 99% de treball i 1% d’inspiració.
A Joan, se’l veu vagar pel món a la caça dels seus protagonistes, dels quals capta la seva essència, que tracta de comunicar, destacant una cosa que a ell li corroeix per dins i que sovint insinua sense dir del tot.
Sempre preocupat per l’aspecte fonamental d’una narració, aquell que mai es pot descuidar: el del punt de vista, saber qui narra i des d’on pot mostrar millor la mirada sobre el món. Així passa del narrador omniscient a l’instal·lat dins el protagonista, al monòleg en primera persona o, com a bon amant del cinema, recorre habitualment al narrador càmera i els diàlegs, amb els que instal·la el lector en l’escena. De fet, gran part de la seva narrativa ens l’expliquen els seus personatges a través de les converses.
Viu imaginant escenes en les quals sovint s’entrecreuen l’amor, l’humor i la mort, com en aquesta nouvelle en què la sospita del personatge és el fil conductor que atrapa el lector.
Sol denunciar els mals quotidians amb la ironia, amb un cert humor o amb un matís de relat policíac particular, com en aquest cas, i expressar en forma d’al·legoria la grotesca mentida en què es basen els fets socials. I d’una manera o altra, en forma de remolí, se succeeixen els pensaments del protagonista.
Sol establir un contrast subtil entre què és políticament correcte i els petits detalls, les petites minúcies que són les que realment compten en la ficció.
Transforma la realitat i, simultàniament, és fidel a aquesta.
En els seus relats, Joan Guerola transmet aquesta idea manifestada per Swift: “Mai em sorprenc de veure homes malvats, però sí de veure que no s’avergonyeixen d’això”.
Com els terratinents de la novel·la que llegiran.
Silvia Adela Kohan
Comentaris del llibre
Comentari de La Biblioteca de Lymus
El passat diumenge, a la fira del llibre, vaig tenir ocasió de conèixer a Joan Guerola, l’autor del llibre que hui ressenyem a la biblioteca: El gat.
Em vaig acostar a l’estand d’Edicions del Sud interessat per les seues novel·les de bandolers que van habitar la meua terra. Era un moment de poca afluència i de darrere la taula on s’exposaven les obres se’m va presentar un senyor d’uns seixanta i escaig amb aspecte de noble que, per algun misteri de l’atzar, s’havia vist en la necessitat de trobar-se en una fira darrere un munt de llibres de bandolers. Un home que hores abans, quan hi havíem anat no hi era.
Amb gestos tan mesurats com mesurades eren les seues paraules i de manera molt educada que em va fer saber que ell era l’autor del llibre de tapes blaves que hi havia més a la meua vora. Aquell home era el Joan Guerola i Tolsà, el llibre: El Gat i va ser tota una trobada. Senyor prim, d’ulls molt blaus; afaitat impecable; els cabells blancs curosament pentinats, una mica més llargs de la part del tos i vestit amb un jersei de Cartier color Bordeus. Parlava amb la parsimònia dels homes de poble. L’envoltava una espècie de perfum elegant molt subtil. Vam intercanviar algunes paraules tot descobrint que teníem, al voltant de la literatura, algunes coses en comú. Els dos escrivim contes, ell n’és mestre i jo un petit aprenent. A més a més els dos compartim reminiscències d’un accent Barceloní — que a mi sols em surt quan parlo amb algú d’allà i a ell semblava escapar-se-li al parlar amb un d’ací—. Em va contar que viu a cavall entre Barcelona i Otos, perquè ell va emigrar a Barcelona per feina i jo que vaig emigrar a Pego… Bé, jo tenia deu anys i no sé per què em van emigrar. L’interés pel seu poble, Otos, el poble dels rellotges de sol, els bolets i la Vall d’Albaida ens va fer encetar una conversa durant la qual em va oferir alguns consells d’escriptura, ja que ell es dedica a això, “almenys fins que se’n cansi”. També va signar el llibre amb una frase dels monjos del monestir de Pedralbes, a Barcelona: Pau i bé, escrit en bolígraf blau, i em va confessar en petit comitè que a ell, les historietes de Bandolers, no l’havien mai massa engrescat. Que allò era un projecte particular del seu poble, però que havia escrit més de 50 relats en els quals procurava que la intriga fos la protagonista. —I jo que acabava de llegir “al pesat” de Stephen King em vaig somriure per dins:
«Guaita— vaig pensar— una versió autòctona d’autor prolífic»
Després va obrir una carpeta i em va mostrar la foto d’un dels rellotges de sol d’Otos. Un dedicat a la figura de Marià Seguí Calatayud, conegut com el Gatet d’Otos i em va dir que aquell personatge li havia inspirat la novel·la.
Amb aquesta trobada a la memòria vaig començar de seguida la lectura. Certament, aplica en la seua obra quasi tots els consells que em va donar doncs aquesta es troba desproveïda de tot el que és superflu o que no aporta res a la història. Tampoc s’hi troben metàfores, que segons l’autor són sovint inútils ornaments (afirmació que un cop he sabut que era un poeta m’ha semblat sorprenent) i, com a tercer consell el llibre comença en el punt àlgid de l’acció.
Cal remarcar que no es tracta d’un conte, sinó d’una narració intrigant. I en ella trobem els elements que han d’estar presents en un conte curt. Què quins són? En aquest enllaç us els explique trets d’un altre bloc personal.
Pel que fa a la temàtica, personalment em va incomodar una mica que tot girés al voltant de la violació de la dona del Gatet d’Otos. Jo mai he escrit sobre violacions. És un tema que em regira l’estómac… Mira si és la cosa que, aquest és el primer cop que en parle en una publicació meua. La història, per altra banda, té un punt de romanticisme justicier, de Robin Hood de la Vall d’Albaida, ja que el Gatet d’Otos robava als rics i ho donava als pobres, però sobre tota la història fa pensar en tots aquells innocents que han sofert vides infernals a causa de la injustícia. La vida del Gat no va ser precisament una vida fàcil.
Així que de la mà de l’autor ens endinsem en un món entre el mite i la realitat. Recomane la seua lectura, tot i que amb 122 pàgines d’intriga se m’ha fet massa curta.
Comentaris de Àngels Alsina Bosch
He passat un diumenge fantàstic llegint EL GAT, de Joan Guerola, amic del grup Girona ens emociona. Fa poca estona que l’he acabat! Felicitats!
Mentre llegia m’ha vingut al cap referències de l’Agatha Christie (per la intriga policial,que et manté en suspens fins a l’última pàgina) i de Robin Hood, ara català!!
He passat unes hores molt plaents amb la lectura. He de dir que el que més m’ha agradat és el vocabulari: sàrries, bleix, taleca, capterrera, casinyot, llegó, aljub, jupetí, a l’andola… impressionant… aquí, Joan Guerola, l’autor, m’ha recordat Ruyra o Pla.
El Gat ha de tenir més aventures per aquestes les nostres contrades… N’esperem la continuació!
Seria perfecte que hi hagué alguna il·lustració del Gat (jo me l’imagino com en Cary Grant a ATRAPA A UN LADRÓN, però vestit de bandoler!
Molt recomanable!!
Comentari de Jaume Noguera i Mengual
Edicions del Sud em va encarregar la correcció lingüística d’aquesta obra i això em va permetre poder llegir-la i conéixer-la abans que es publicara. Va ser una tasca summament gratificant, ja que qui em coneix sap que m’agrada força col·laborar amb altres autors, siga com a coautor, siga prologant, corregint o ressenyant. Sincerament, opine que el treball col·laboratiu aporta moltes compensacions, i allibera l’autor solitari (i, de vegades, massa reconcentrat) d’un llast feixuc.
Els tres primers textos de la col·lecció «Arrels» d’Edicions del Sud tenen com a comú denominador la societat del segle XIX i dos dels seus fenòmens característics, ço és, el bandolerisme (Historias de roders, El Gat) i el liberalisme (Un esclat dellum). Per tant, conformen una mena de trilogia. El primer títol el vaig prologar; el segon, el vaig corregir; i, el tercer, el vaig escriure. I em sent molt content d’haver-hi participat, perquè pense que aquesta trilogia, juntament amb la publicació de les obres d’investigació de Manel Arcos, ha estat un dels més grans encerts d’aquesta editorial, ja que a través dels esmentats llibres s’ha contribuït decisivament al coneixement d’un segle tan pròxim però alhora tan desconegut. El mèrit s’ha de valorar sempre.
Una vegada coneguts els meus motius, caldrà que passe a ressenyar l’obra de l’amic Joan. Aquesta novel·la recrea la vida del Gat, un jove d’Otos, que és acusat injustament d’uns fets que no ha comés. Tot d’una, la seua existència es converteix en una constant persecució policial. En la narració, l’ordre públic està representat pel capità Bernabé; aquest personatge segueix les instruccions del cacic, però alhora no pot evitar sentir simpatia pel bandoler, ja que el té per la víctima d’una terrible injustícia. Però, si ell no és el culpable, a qui correspon l’autoria del delicte? No és ara el moment de revelar-ho, però s’ha de tenir en compte que considerar la innocència del Gat és una possibilitat que la investigació oficial rebutja; per això, el protagonista, mentre tracta d’evitar que la policia el detinga, també cerca pistes que, tard o d’hora, el puguen conduir a demostrar la veritat dels fets.
Examinaré ara els protagonistes de la novel·la; en té tres de fonamentals: dos d’ells són de carn i os, un bandoler i un capità, i el tercer és una xacra social, la injustícia. Aquesta origina una espiral de violència, que esdevé la causa de tot un seguit de desgràcies. Aquesta obra és un al·legat contra l’explotació que va patir la pagesia durant el segle XIX a les mans dels cacics. Aquests poderosos terratinents tenien el control absolut de la vida local i la seua voluntat era la llei que la regia. En la narració, hi ha dos personatges que prenen consciència d’aquesta situació injusta: el Gat, el bandoler, i Bernabé, el guàrdia. Mentre el primer representa clarament la rebel·lia contra el sistema; el segon, que té confiada la tasca de defensar-lo, tolera la subversió i fins i tot li dona suport, perquè hi veu una manera d’acabar amb la tirania dels cacics. L’un i l’altre, de diferent forma, constitueixen dues excepcions a la regla general: tret d’ells, ningú no gosa qüestionar les accions de l’amo, perquè tots li tenen massa por. I haurien de passar moltes dècades abans que el poder dels cacics desapareguera, però aquelles primeres temptatives de desafiar-lo van ser transcendentals. És per això que era necessari recordar-les.
I, a continuació, em centraré en la manera de narrar de l’autor, que he de confessar que a mi em va complaure molt. Aquesta obra participa dels trets de la novel·la policíaca, però amb la singularitat que en aquest cas qui porta una investigació criminal en regla no és l’autoritat policial, sinó el presumpte delinqüent (que, al cap i a la fi, és a qui més interessa demostrar la seua innocència) i cal assenyalar que, amb moltes incomoditats i esforços, aconsegueix el seu objectiu. Així mateix, en la novel·la hi ha tres valors literaris que, segons el meu parer, resulten molt remarcables: el lirisme que impregna molts passatges del text i que esdevenen un esperó per a lectura, un seguit d’imatges d’una gran bellesa plàstica que resulta força evocadora o, també, el contrapunt romàntic que aporta la solidesa de la relació afectiva entre el bandoler i la seua muller, tot i el cúmul de vicissituds que la posen en perill.
En definitiva, Joan Guerola i Tolsà ha escrit un relat ple d’acció, on la denúncia social es barreja amb la trama policíaca i on l’interés del lector està assegurat des del primer capítol per una narració absolutament vigorosa. Es tracta, doncs, d’una novel·la sobre el segle XIX, que està emmarcada en el propòsit de divulgar una realitat històrica on la figura del bandoler representava la subversió contra un ordre social injust i esdevenia clarament un símbol de llibertat per al poble oprimit. La recomane molt especialment.