Una galtada. Dos dits marcats. Resto estupefacte només per haver dit Bon dia.
—Aquí es parla la llengua de l’Imperi! —em diu.
Els companys també recullen cops de regle a les mans, bufetades a la cara.
—He dit que es diu «iglesia», tanoca! Es parla la llengua de l’Imperi! —diu mentre el regle de fusta pica contra els dits d’un company que torna al banc amb les mans vermelles.
Un destrellat, el que pega. Tant li fa el motiu, però la majoria és per obligar-nos a no parlar en dialecte. A mi em deixa les mans vermelles i inflades quan li corregeixo un complement directe d’una frase.
La mare no vol que parli en dialecte, com el pare i els avis. Té por i no vol que em castiguin. Però a mi em surt natural. Els del govern franquista em veuen estrany. El mestre diu que parlo una llengua morta.
Uns confidents em delaten cada cop que m’enxampen parlant la meva llengua. Els delators es lliuren de rebre mastegots. Quan el meu delator marxa amb el cap cot cap a casa, em té por. El mestre se n’anirà un dia, però el delator quedarà.
Un dia, el mestre parla en dialecte amb l’agutzil. Un confident ho sent.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 13 d’agost de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 3320
Visites que ha rebut aquest lloc : 8073