El desgast de les hores mortes

Una bufetada li esclata a la galta. Arrenca un plor ben fort.
—Mareee… —diu en Joan.

—Per què plores? —li pregunta la mare mentre escura.
—En Pep m’ha pegat una bufetada.

—Me cague en la figa de ta tia. Alguna cosa li deus haver fet. Tu ets molt enguisna, saps? Després dius que et peguen.

—Jo no li he fet res.

—Tu mai fas res. Em fareu eixir els cabells blancs entre l’un i l’altre. Ara li ho diré al teu germà. 

La mare crida en Pep. Quan ell s’acosta li demana:
—Pep, per què li has pegat al teu germà?

—Perquè no parava de tocar-me els joguets i tirar-los de la taula a terra. I se’n reia al damunt.

—Mareee, això no és veritat. M’ha pegat perquè ha volgut sense fer-li res.

—Pep, tu ets major i no vull que te’n passsis amb el teu germà ni que et prenguis la justícia per la teva mà. Tu, Joan, vine amb mi. Jugues prop meu i no facis l’enguisna a ningú.

Ella seu en una cadira de boga i cus la vora d’uns pantalons. En acabant, també cus els botons de les camises del pare, que fa la migdiada. Mentrestant, li conta a en Joan el que feien els xiquets quan ella era com ell: eren molt roïns.

—Mare, m’agradaria buscar nius i caçar ocells amb envisc. Com ells.

—Per sort, ja no pots. Està prohibit.

A la tarda, en Joan torna a tocar els joguets d’en Pep. Aquesta vegada és en Pep qui crida:
—Mareee…

La mare tanca els ulls.
—Que arribi setembre! Ganes tinc que s’acabi l’estiu i torneu a escola…

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 19 de maig  de 2026