En la cuina, bullo verdures i rosteixo carn i peix. Menjar sense excessos de sal ni espècies. Res de fregits. “Per no engreixar”, insisteix. I quan no, rento, estenc, planxo, organitzo armaris. “He d’anar impecable a la feina”, afegeix.
L’empresa el premia amb vacances de luxe. Li fan pujades de sou. Una part de l’estima que li tenen, em correspon a mi. Diu que se’l rifen. Fins i tot empreses de la competència li paguen prou més. La seva cotització baixaria si tothora no l’apuntalés. Capaç de fer el mateix amb una altra dona, o sol. Hi dubto, però no descarto. No estic casada, ni hi ha papers signats. Me’n puc anar quan vulgui.
Si el deixés, potser acabaria en piset de seixanta metres quadrats, davant del televisor. O amb un altre home. Però el paper seria paregut, o pitjor.
No presumeix ni fa ostentació. Un tipus mai dispers. Per contra, es mostra insatisfet de voler aconseguir millors objectius. Com un robot. Ai, eixe fatalisme que li embena els ulls. Si ve desanimat, li faig massatges d’esquena, de peus. Gravar-lo, això hauria de fer. Ja ho veuria.
Per contra, jo faig una sessió de ioga online a casa. No em perdo l’encant de llegir Shakespeare. Veure pel·lícules de Hitchcock junts. Compartir cafè i croissant els diumenges al matí. No suporto la seva concentració ni educació, sovint ratlla la fredor: li aniria bé saltar-se-la. La justa mesura també amb el sexe: molt bo, però sense excedir-se. Tant li fa tot si el puc atreure i descordar-li la roba…
El seu èxit em fa ombra, però si me’n surto, tinc fred.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 13 de març de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 847
Visites que ha rebut aquest lloc : 2877