Cadascú a la seva bola

La mare crida abans de seure. Diu que no puide ser suispender la hija. El pare assenteix. La nena mira a terra.

—La nota final és el resultat d’exàmens, treballs i el que fa en classe —dic, amb veu plana. No m’escolten.

Darrere la persiana de l’aula, el pati: un rogle de gitanos a tocar de la reixa. Mengen patates i blat de moro. Els falta salsa. Després, xupa-xups. D’aquí a uns anys, una parada al mercat.

—Tu suispender perquè et dona la gana —crida la mare—. Mi hija en casa bien las trabaja.

Sota els arbres, dues nenes marroquines amb mocador. Ara espantades. Aviat, desvergonyides.

En un banc, els hondurenys. Un que encara no aixeca un pam de terra li fica mà per dintre la camisa d’una nena de tercer i li toca els pitets.

—Han de presentar una reclamació a secretaria.

—No sé inscribir. Mi hija tampoco.

En un altre banc, els xinesos. Bars, basars.

I els somiatruites volen la integració.

—Hi ha un model a secretaria.

—Rasista, tu sabes.

Els dic que la nota és un quatre. Que puc pujar-la. Arrodonir-la. Suficient amb asterisc.

—Qui esto?

—Una ajuda.

—Tu mi engañas.

El director revisa els papers. Diu que la nota és correcta.

—Niña es de l’Islam! —criden.

Assenteixo.

A fora, al pati, continuen menjant patates, i els hondurenys grapejant-se.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 30 de gener de 2026