La rossa 

L’Esther frega ganivets a la cuina. El de la carn talla fàcil.
—Potser l’Enric s’ha entretingut amb una altra —diu en veu alta.

Es mossega les ungles. Ara i adés, mira per la finestra. Vigila el carrer per si li ha passat quelcom. Comprova el seu mòbil i, encara rai, no troba WhatsApp ni trucades de dones. Revisa l’ordinador: no pot accedir al seu Facebook ni al correu electrònic. Sabia la contrasenya. Un avís: la contrasenya ha canviat. El malparit deu haver-ho fet a posta, pensa ella. En el seu cap, corre la història de la traïció.

Ell entra amb bosses de la compra.

 —D’on vens?Les escenes que li brollen del cap, no han succeït.
—Del supermercat.

―Has trigat ―diu amb el ganivet i un drap en una mà.

―M’amenaces? Vinga, no juguis i guarda’l.

―I què feies amb la rossa? ―pregunta ella encara amb el ganivet.

―Qui, amb la rossa del 2n 1a? Fas moltes preguntes.

―I tu en respons poques. T’encanta coquetejar amb dones ―diu i respira fondo.

Ell s’acosta, li agafa el braç i el doblega per treure-li el ganivet.
La punta d’acer es clava a la fusta.

—No juguis. Guarda’l.

—Seràs només meu —diu ella, amb el braç torçat.

—Perquè no pateixis, aniràs al psicòleg.
—Hi aniré —respon ella—. Però tu també.

Les escenes que li brollen del cap, no han succeït. Per ara.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 26 de gener de 2026