Em discuteixo amb el director. Plego com a primer violí de l’orquestra simfònica d’Àustria. Els meus dits harmoniosos paren per sempre. La dona m’apunta amb la pistola. Em dispararà si no surto immediatament de casa.
Em jubilo i m’escapoleixo, sense comiats. Ni homenatges del públic. Sobretot, sense pensar que deixo enrere concerts, ovacions i viatges. Poso terra pel mig i recorro el nord d’Àfrica a l’hivern. De tornada a Europa, m’estableixo en un mobile home d’un càmping d’Eivissa, amb accés a la platja.
El gos s’arrauleix entre les cames. M’alleugera.
Sovint surto a pescar amb una barqueta.
Un dia, en tornar, trobo una noia asseguda davant del mobile home.
—Què fas asseguda aquí? Què et passa al braç?
—Em fa mal i no puc conduir. Podries portar-me al metge?
L’acompanyo amb el cotxe i em diu:
—Jo era al càmping i volia visitar l’illa. No sabia que fossis el primer violinista d’Àustria.
El que més admirava.
No vull fer nosa. Quan estigui més bé, me’n vaig.
Amb les mans obertes li dic:
—Sí, val més que marxis.
—Ho faré, sí.
—Bé. Al meu mobile home hi ha una habitació lliure. T’hi pots quedar fins que et refacis.
Millora, però no marxa.
El pròxim hivern, tots dos viatgem per l’Àfrica.
Mai una discussió i una pistola em van portar tanta sort.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 12 de gener de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 626
Visites que ha rebut aquest lloc : 1998