En Roc Sator llegia en veu alta les Sagrades Escriptures mentre els germans dinaven. En acabar, el refectori va quedar buit. Ell es va rentar les mans a la font. En girar-se, el llibre sagrat ja no era al faristol. El lloc havia quedat net, com si no hi hagués estat mai.
L’abat Galceran li va donar la tarda perquè el trobés. Va començar per la cuina. Després va passar pel scriptorium, la sala capitular, l’hort. Va preguntar als germans. Ningú no l’havia vist. L’abat els va reunir a la sala capitular. Cap resultat.
Van tancar en Roc a la presó. La cel·la era freda. El banc, de pedra. A trenc d’alba, li arribava el cant dels salms des de l’església. Oh Senyor, obre’m els llavis, i la meva boca proclamarà la teva lloança. El so no entrava sencer. Rebotava als murs. Assegut al banc, va passar els dits per la superfície aspra de la pedra. A través de la reixa, distingia les ombres dels arbres del claustre, immòbils.
L’abat li va concedir unes hores de llibertat. Va sortir de la presó i es va asseure sol en una paret baixeta del claustre, entre dues columnes. El pas dels monjos deixava un fregadís breu sobre la pedra. Després, silenci. Va caminar lentament seguint el perímetre, com a certes hores del dia.
S’aturava. Tornava a seure. El claustre no tenia centre: tot hi era a la vora. Va alçar la vista. Es va asseure entre dues columnes més. En un capitell, una bèstia premsava el cap d’un xai contra l’herbassar. Va baixar la mirada. Entre les plantes del claustre, hi havia un llibre. Déu meu, el llibre sagrat.
© del conte: Joan Guerola, 2024
Girona 10 de juny de 2024
Usuaris que han visitat aquest lloc : 767
Visites que ha rebut aquest lloc : 2554