El rellotge al revés 

Assegut al banc, mira el campanar. El rellotge retrocedeix. No toca les hores. Com si el temps volgués desfer els errors.

Ha pensat en guiar-se pel rellotge de sol. Dies ennuvolats. Ni sol ni hores. Total, per anar enlloc?

El rellotge continua endarrerint. Una escletxa, quan una finestra s’obre. Tardes de futbol. L’esprint. Els pulmons oberts. Als vespres, balls en una terrassa d’estiu. Una mà que abraçava i l’alè a l’orella. Si fos ara, hauria dit que sí. No hauria marxat tan ràpid.

Després, la universitat. Les rialles que només ho semblaven. Amics de butxaca. Traïcions barates. La dictadura. Els passadissos plens de silenci. Converses murmurades. La por a dir segons què. La por a ser algú. I tantes altres coses que no s’han dit mai. Tantes. Un sospir tallat. Tan de bo hagués estat valent. Tan de bo hagués sabut qui era.

Tanca els ulls. Ja no hi ha feina, ni cita, ni pressa. Només queda això: esperar que s’acabi el dia. Quan es desperta, la finestra del passat és tancada.

El rellotge continua retrocedint. Ell ja no.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 11 de novembre de 2025