Cap enlloc 

Un esclat. Una ratlla blanca al cel.

—Això és la velocitat de la llum —afirma el pastor, amb la mateixa serenitat amb què observa una ovella rumiar.

El pagès, sobre la mula, aixeca una cella. No pas per curiositat: per mandra.

—La velocitat de la llum? I com ho saps?

—Perquè sí. Sempre s’ha dit —respon el pastor, com si acabés de citar un llibre sagrat.

—Sempre s’ha dit. Perfecte. Tu què has de saber, si no tens cap certificat de l’escola. Segur que no saps ni quina és la velocitat de la llum.
—No he estudiat, però sempre se n’ha dit. No cal saber coses per dir-les.

—Ah, molt bé. Filosofia pràctica. No has anat més enllà dels camps erms i dels turons.

—Jo vaig fer la mili.

—I què hi vas aprendre?

—A esperar.

Un altre esclat. Una altra ratlla.
El cel continua, fred i immens, com si tot plegat no tingués cap mena d’importància.

—Potser és la velocitat del so —diu el pagès.

—Sí… Sonava més a so que a llum —diu el pastor.

—Sí, de vegades el so sona. Misteris.

—A l’estiu en passen un cada cinc minuts cap a Alacant —afegeix el pastor—. Els compto. És l’únic que es mou.

La mula fa un pas indiferent. Com la conversa dels homes.

Les ovelles pasturen.

Al cel, els avions trenquen barreres.
A baix, els homes només deixen passar els dies.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 6 de novembre de 2025