Els que callen

Puja a la cadira, prop de la barana del balcó. No plora. Tampoc crida. El cor li batega massa fort per tenir por. Respira com si l’aire se li escapés d’entre els llavis. Tanca els ulls: no pensa, només sent el buit. El silenci és dens, gairebé amable. Un sospir li surt sol, com si volgués rendir-se.

Unes passes trenquen la quietud. Les passes de la mare.
—Atura’t, Paula! Què fas!
La mare la subjecta i l’abraça. Panteixa. L’estreny, plorant. La Paula queda immòbil dins els braços de la mare. Uns dies abans, una amiga de la mare havia vist la Paula asseguda sola en un banc de fusta, amb la motxilla al costat. Mirava l’estany del parc sense moure’s. No li va dir res, però aquella imatge li va pesar més del que volia admetre. Un altre matí, la va tornar a trobar igual. Llavors ho va explicar a la mare. L’endemà, la mare va demanar una cita urgent amb el tutor.
—La meva filla no fa campana —va dir-li—. Potser hi ha un problema seriós.

Al centre van revisar els registres: la Paula faltava des de l’esbarjo endavant, sense cap  comunicat d’incidència. Un company va dir que sempre seia sola en un banc del pati. Ara, aquell banc és buit. Tres o quatre companys la seguien, la imitaven, se’n reien. El tutor va preguntar a les companyes més properes:
—Sabeu què li passa a la Paula? Si està malalta, si fa campana, si surt sola?

Es van mirar, sense saber què dir. Algunes van callar per por; d’altres, per vergonya. Dues van admetre haver vist com els altres li clavaven empentes al passadís i li escorcollaven la motxilla.
—Al passadís tothom s’empeny, però ningú cau tant com ella —va dir una.
—No és fàcil distingir quan una empenta és només joc i quan ja fa mal de debò —va afegir l’altra.
Els passadissos són un desgavell de cossos adolescents, riures i crits fins que arriben els professors.
Enmig dels xocs hi ha una aparença de tocar-se —però són cossos que bullen i s’esquiven. Quan el professor els diu que vagin amb compte, ells responen que només juguen. I el soroll ho tapa tot.

La mare ajuda la Paula a baixar de la cadira.
Els ulls de la nena són secs.
—L’he feta grossa —xiuxiueja—. Soc un desastre.
—No, estimada —respon la mare—. Els pares també fem mal.
—No vull estudiar més, ni tornar a aquest institut.
—No, no hi aniràs més.

La mare no la deixa anar.
El cos de la Paula pesa, com si tot li caigués a dins.
Fora, el vent mou el tendal. El silenci ho embolcalla tot.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 11 d’octubre de 2025