Línia oberta

Línia oberta

—Soc ros, amb ulls blaus…
—Segur que deus haver tingut moltes dones darrere teu. Ja m’ho imagino.
—Sí, creu-t’ho. Jo no ho diria així. N’he tingut algunes, fins i tot gais. M’ha portat més problemes que altra cosa, ja m’entens.
—Quin greu que em sap!
—Sí. La meva dona em va dir que no li agradava tanta tendresa. Que millor un tipus més mascle, amb una bona verga. Amb la segona dona amb qui vaig viure, em vaig trobar fent de pare de la seva filla i, alhora, retret perquè no feia de pare del meu fill, que vivia a prop. Em va deixar també. Déu n’hi do, que complicat tot plegat.
—Que poca comprensió, i que capritxoses.
—Ja ho pots ben dir. Gràcies per la companyia. Bona nit. Ens trobem demà, si vols. Intentaré dormir.

Vaig tancar el xat, però la seva veu encara feia eco dins meu, com si parlés des de la pantalla apagada.

Ja ho sabia: la son no vindria. La nit em tenia massa despert.

Vaig engegar la ràdio. A La nit dels ignorants, parlaven veus que buscaven companyia entre interferències. Trucava gent amb la veu mig adormida, insomnes que confessaven petites veritats a l’etèria foscor. Quan el programa es va acabar, vaig escalfar un got de llet, el vaig beure amb galetes Maria, mentre a la televisió hi havia imatges d’esports i un home del temps preveia pluges llunyanes. Un canal que mai no dorm: la veu metàl·lica d’un món que no sap descansar.

La meva finestra era una de les poques amb llum al barri; una ferida petita en la foscor de l’edifici.

Potser per això, una veïna. Una dona que també encenia llums a deshora, va trucar a la porta. També patia insomni.

Quan la vaig sentir parlar, la veu em va resultar familiar: era la dona de la finestra encesa de cada nit m’il·luminava l’insomni. Em va mirar uns segons, amb un somriure cansat. Després va dir que potser, junts, la nit faria menys soroll.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 6 d’octubre de 2025